Toni Sala: “Abans s’acabarà el català parlat que la literatura”

Un actor famós per encarnar un assassí sanguinari, Malicious, volta en cotxe sense rumb mentre repassa el text d’un monòleg, entotsolat amb la paraula, es despista i té un accident del qual el rescata en Vadó, un noi de Puigcerdà gras i solitari, que aquella mateixa nit coneix amb l’Olga, una infermera també grassa i obsessionada amb la maternitat. Són els tres personatges principals d’Escenaris, la novel·la amb què Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) posa fi a sis anys sense publicar ficció.

Culmina una seva trilogia de llibres independents sobre la mort.

Són tres aproximacions al tema en cercles concèntrics: a Els nois (2014) era per un accident de cotxe, amb un component d’atzar; a Persecució (2019), era un assassinat, una maquinació, i aquí no puc dir què és, però encara és més central de la mort. Però no planejo gens els meus llibres, em deixo portar per alguna imatge, i aquí en tenia una de molt bèstia, una piscina plena de sang, a partir de la qual vaig muntar el llibre.

També parla del teatre, que el porta cap a la llengua i la literatura, i la grassofòbia, un tema d’actualitat, que plana sobre dos dels personatges.

Suposo que amb la grassofòbia volia tocar el sentiment d’exclusió i el desencaix amb la realitat, com t’afecta i com són les reaccions de la gent.

Molts catalans se senten perduts i exclosos després del procés...

Són conflictes d’identitat. Aquí la qüestió de la llengua és molt central, l’ambient que m’he trobat escrivint és el postprocés, en el sentit que una cosa que estava normalitzada s’ha anat convertint en un problema: ara mateix la catalanitat és un problema, i també la llengua... Sempre ho ha sigut, però ara més.

Pèrdua de la llengua “Si poguessin eliminar el català, els polítics es traurien un problema de sobre”

Ironitza que el català és “una rata enverinada”, està “podrida i arrasada”.

És un monòleg pensat per ser incòmode, per dir que estem així. Els escriptors treballem amb la llengua, que és l’acte de cultura més complet que existeix, i la pèrdua d’una llengua és molt pitjor que la pèrdua de l’obra sencera de Leonardo o de Shakespeare. Si perds la llengua, perds la cultura, i en realitat el que perds és la llibertat. És obvi que la llengua està feta una merda, totes les estadístiques ho diuen, i només has de parar l’orella i veure com parla la gent o veure fins a quin punt s’ha convertit en un problema per als polítics. Sempre ho ha sigut, i no tinc cap dubte que tots els polítics, si poguessin eliminar el català, es traurien un problema de sobre.

N’hi ha que diuen que són catalans sense parlar la llengua...

Podríem discutir si són tan catalans. La llengua és la consciència i l’expressem amb paraules, la literatura és això. És interessant que els catalans mantinguem encara una literatura de primer nivell, perquè no és gens habitual en una llengua minoritzada, i té a veure amb el lligam de la llengua amb la cultura i la cultura com a llibertat. És molt fàcil canviar d’idioma i no ho hem fet del tot, encara, però els polítics se n’han desentès completament. He viscut amb molt de desencant l’enfonsament de l’ensenyament, paral·lel al de la llengua, perquè és el que tu passaràs als teus fills, i és un acte d’irresponsabilitat, d’infantilització i de comoditat. I mantenim l’idioma perquè sabem que sense ell serem menys nosaltres mateixos. Sona molt tòpic, però que tinguem un Ausiàs Marc, un Tirant lo Blanc o un Ramon Llull és molt gros. Abans s’acabarà l’idioma parlat que la literatura, com ja va passar amb l’ídix.

Lee también

I quin antídot hi ha? Més literatura?

Evidentment, més literatura vol dir més consciència. A l’ensenyament s’ha anat arraconant la literatura i és criminal, és desposseir la gent de consciència. El problema és quan substitueixes la literatura pels llibres, quan t’enganyes a tu mateix. L’important és que els nens llegeixin? Potser no, potser és molt més important que tinguin una conversa amb un adult, amb un professor, que tingui una elaboració i que sigui una conversa crítica i que li provoqui uns conflictes, que no pas llegir qualsevol bajanada. Ara treuen els clàssics dels instituts i fins i tot de les biblioteques, on per una porta surt Shakespeare i per l’altra entra l’últim premi de merda de no sé què. Com a l’ensenyament, on per una porta han sortit els professors i per una altra porta han entrat les pantalles, les màquines i tot això. És desliteraturitzar. És terrible i ens aboca al fracàs, a un Trump i a tot això de què es queixen tant, però durant 20 o 30 anys han estat venent-s’ho tot, depredant-ho, en el fons per controlar la gent, per una vida més còmoda.

Diu que l’escriptura és una “borratxera de la consciència”.

M’agrada quan veus que l’autor se’n va de mare, és un deliri, perquè et permets arribar a llocs que d’una altra manera no hi arribaries. Tot el llibre podria entendre’s com diversos monòlegs del mateix actor, m’interessa molt el lligam de la prosa amb el teatre, crec que la literatura teatral és específicament encara més literària que la novel·la o els contes o fins i tot que la poesia, perquè hi ha una correspondència molt òbvia amb el cos, i no cal tota la parafernàlia de buscar un argument.

L’actor fa de mirall de l’escriptor.

Sí, podria ser un pintor, un escriptor o un ballarí, com a artista és algú que té tot el dia el seu món al cap. De fet, les crítiques que fa del món del teatre es podrien fer al món literari... Però si volgués ser explícit ja faria un assaig de denúncia, i no és el meu gènere. Es pot llegir com una reflexió sobre uns personatges o sobre l’actualitat, però en realitat tots els llibres parlen dels llibres, parlen de literatura, i aquest també. La paradoxa és que quan escrius t’has de donar un marge per perdre el control, perquè sinó aleshores ets una màquina, ets la intel·ligència artificial, per això el cos és tan important, has d’atrevir-te a sortir de l’argument, de la sèrie de Netflix.